Fantasmes

Per què sóc?

Podria explicar que visc en un palau, ple d’encanteris, amants, espelmes que s’encenen al meu voltant. Són els somnis, l'imaginació de països llunyans, temps remots, llocs estranys. Pot ser és per això que allà on no arriba el gest arriba la paraula.

Els desitjos de les mentides no son intencionats, son malifetes de l’enveja, combinació d’odi i por en paranys d’eminències retòriques. Em pregunto si qui amb arrogància o menyspreu no se n’avergonyeix. Potser seré un ingenu i pensaré que no se n’adona, però el cert és que creuré que per falta d’ètica o de moral no n’és conscient, i per tant, no és capaç d’assumir el mal en les seves paraules.

Són captiveris del discurs, arrogants de la paraula. La sinceritat hauria de ser un atribut fonamental en l’ésser humà. És la que ens permet de realitzar-nos com a persones, de reconèixer les pròpies capacitats, errors i ésser. El discurs de la honestedat i la humilitat són inherents amb aquests pensaments freds d’una nit massa calda.

Però la realitat és que apaivago les conseqüències d’una realitat maligna de la qual en soc culpable, i són les paraules més sinceres, honestes les que m’agradaria expressar, però per impuls, que és el que em preocupa, moltes vegades no esmeno, no mostro ni descric.

Per això, vull assegurar-me de mai més haver d’assumir les conseqüències, abaixar el cap i reparar els danys. M’agrada pensar que cada dia em faig una mica més gran si soc capaç d’aprendre i jutja’m.